Lamentations 4

Catalan (BCI) 2008 - (Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional)

← Chapter 3 Jump to: Chapter 5 →

1Ah! Com s’ha enfosquit aquell or, un or tan brillant! Com han escampat pedreria sagrada a les raconades dels carrers!

2Als fills més nobles de Sió, valuosos com l’or depurat, els tenen per vasos d’argila modelats pel terrisser.

3Fins i tot els xacals alleten i crien els seus cadells. Però el meu poble és una mare sense cor, com els estruços del desert.

4Als nadons, de tanta set, se’ls encasta la llengua al paladar; els infants reclamen pa, però ningú no els en llesca.

5Els qui assaborien plats exquisits van sense esma per les places, els qui s’asseien en coixins escarlates s’ajauen pels femers.

6La culpa del meu poble és més gran que el pecat de Sodoma, la ciutat destruïda en un moment i no pas per cap mà d’home.

7Els seus nobles anaven com la neu, més blancs i més pulcres que la llet; els seus ossos eren forts com el corall, les seves venes, blaves com safir.

8Ara, però, van més negres que el sutge: ni els reconeixen quan caminen pel carrer. Se’ls encasta la pell als ossos, resseca com un tronc.

9Més val morir per l’espasa que ser víctima de la fam; els uns defalleixen traspassats, els altres, per manca d’aliment.

10Mans de mares amoroses couen els seus propis fills: és el seu darrer aliment mentre la ciutat s’esvaneix.

11L’enuig del Senyor és complet, ha abocat el seu furor. Ha calat foc a Sió, l’ha consumida de soca-rel.

12Ni els reis de la terra ni els seus habitants no podien mai creure que l’enemic entraria per les portes de Jerusalem.

13Hi ha entrat pels pecats dels profetes i pels crims dels sacerdots, que havien escampat per dintre d’ella la sang dels justos.

14Van encegats pels camins, tacats de sang. I ningú no pot tocar els seus vestits.

15Criden: «Aparteu-vos, som impurs! Fora, fora, no ens toqueu!» Fugen errants, i els altres pobles diuen: «Que ningú no els aculli!»

16El Senyor mateix els ha dispersat, no se’ls tornarà a mirar. Ningú no respecta els sacerdots ni té compassió dels ancians.

17Els nostres ulls s’han cansat d’esperar una ajuda, però era un miratge: havíem posat l’esperança en pobles que no salven.

18Ens espien els passos talment uns caçadors, no ens deixen sortir pels camins. La nostra fi s’acosta. El temps s’acaba. Ha arribat la nostra fi.

19Els perseguidors van més de pressa que no volen les àguiles pel cel. Per les muntanyes ens encalcen i ja ens esperen al desert.

20L’ungit del Senyor, que era la nostra vida, ha estat capturat en les seves trampes. D’ell havíem dit: «A la seva ombra viurem enmig dels pobles.»

21Ara saltes d’alegria, oh poble d’Edom, que vius a la terra d’Us! Però també a tu t’arribarà la teva copa i, embriagat, et despullaràs.

22Ciutat de Sió, has expiat la teva culpa, mai més no seràs deportada. Però el Senyor passarà comptes amb tu, Edom, posarà al descobert els teus pecats.

← Chapter 3 Jump to: Chapter 5 →