1 Corinthians 12

Catalan (BEC) 2000 (Bíblia Evangèlica Catalana)

← Chapter 11 Jump to: Chapter 13 →

1Pel que fa als dons espirituals, no vull, germans, que tingueu dubtes.

2Recordeu que quan éreu pagans us deixàveu portar d’una manera equivo-cada cap als ídols muts,

3per això us faig saber que ningú que parli guiat per l’Esperit de Déu no diu: “Anate-ma a Jesús”, i ningú no pot dir: “Jesús és el Senyor”, si no és guiat per l’Esperit Sant.

4Tenim diversitat de dons, però l’Es-perit és el mateix;

5i encara que els serveis estan repartits, el Senyor és el mateix;

6les funcions són variades, però és el mateix Déu qui opera totes les coses en tots nosaltres.

7La manifestació de l’Esperit es dis-tribueix a cadascú per a profit de tots.

8A un li és donada paraula de saviesa, per mitjà de l’Esperit; a un altre, paraula de ciència, segons el mateix Esperit;

9a un altre, fe, per obra del mateix Esperit; a un altre, el do de guaricions, per aquest únic Esperit;

10a un altre, el do de fer miracles; a un altre, el do de profecia; a un altre, dis-cerniment d’esperits; a un altre, el parlar en llengües desconegudes; a un altre, el do de traduir-les.

11Però totes aquestes coses són opera-des per un sol i mateix Esperit, que re-parteix com li sembla bé a cadascú particularment.

12El cos humà, que és u, encara que és format per molts membres, tots ells constitueixen un sol cos; així és també el Crist.

13Perquè, també tots nosaltres, tant si som jueus com si som grecs, igual es-claus que lliures, hem estat batejats amb un sol Esperit, per a formar un sol cos, i tots hem begut d’un sol Esperit.

14Bé, doncs, el cos tampoc no és en si mateix un membre únic, sinó que en són molts.

15Si el peu digués: “Com que no sóc mà, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos.

16I si l’orella digués: “Com que no sóc ull, no sóc del cos”, no per això deixaria d’ésser del cos.

17Si tot el cos fos ull, com podria es-coltar? I, si tot el cos fos orella, com podria olorar?

18Ara bé, Déu ha situat cada un dels membres en el lloc del cos que li ha semblat millor.

19Si tots fóssim un sol membre, on seria el cos?

20Així, doncs, encara que els membres siguin molts, el cos és un de sol.

21I l’ull no pot dir a la mà: “No t’he de menester”; ni tampoc el cap no pot dir als peus: “No us necessito.”

22Ben al contrari, aquells membres del cos que semblen més febles, són els més indispensables.

23I els membres del cos que tenim per menys dignes, els envoltem de gran dis-tinció, i aquells que ens semblen menys presentables, els cobrim amb més de-cència,

24considerant que allò que ja és presen-table no en té cap necessitat. De fet, Déu ha disposat el cos donant més honor a qui més en necessitava,

25per tal que no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres.

26Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s’alegren amb ell.

27Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n’és un membre.

28I, així, Déu n’ha establert alguns dins l’Església: en primer lloc, apòstols, en segon lloc, profetes, en tercer lloc, mes-tres; després els qui fan miracles, des-prés els qui tenen gràcia de guaricions, els qui porten l’ajut social, els qui ad-ministren, els qui tenen do de parlar llengües desconegudes.

29¿Per ventura són tots apòstols? ¿Són tots profetes? ¿Són tots mestres? ¿Tots fan miracles?

30¿Tenen tots el do de guaricions? ¿Parlen tots llengües desconegudes? ¿Tots fan de traductors?

31Tingueu més interès per als carismes millors. I, encara, us vull presentar un camí més excel·lent.

← Chapter 11 Jump to: Chapter 13 →